1. A la una la pell llisa de la lluna.
   

2. A les dues el mirall ens compta arrugues.
   

3. A les tres tornem-hi que no ha estat res.
   

4. A les quatre tots els cabells són de plata.
   

5. A les cinc ni som ni tinc.
   

6. A les sis prenem el sol al pedrís.
   

7. A les set els amics fan el distret.
   

8. A les vuit si era ple ara és buit.
   

9. A les nou ja res no em ve de nou.
   

10. A les deu, per a qui sonen les campanes de la Seu?
    

11. A les onze el dimoni ja s’engronsa
    

12. i a les dotze ja va gat i cau.
    

INTROIT

Miquel Mir Gual. Campanet, 2010

En els nostres dies, el gènere humà, admirat dels seus propis descobriments al llarg de la història i del poder adquirit, es formula amb freqüència preguntes agòniques sobre l’evolució del món actual, sobre el lloc i la missió que l’home hi té, sobre el sentit dels seus esforços col·lectius i individuals, i, en definitiva, sobre el destí que ens depara. Els interrogants neixen i augmenten de forma paral·lela a la complexitat que tant caracteritza la societat en què vivim. De fet, una hipòtesi explicativa podria passar per situar l’home en el nou escenari històric, caracteritzat per canvis ràpids i profunds, provocats directament per la seva intel·ligència i dinamisme, així com també per la seva avarícia i egocentrisme. El món del qual som contemporanis passa per un moment complex, que hauríem de considerar, potser, com un bon moment d’inflexió per tal de canviar formes i actituds. No obstant això, el pare imperatiu sempre n’acaben sent els interessos individuals o de determinats col·lectius que, per tal d’aconseguir els seus objectius, no tenen manies a modificar i condicionar la situació que els envolta. L’egoisme mutu i recíproc entre les parts que formen la nostra societat ha anat dibuixant una situació desequilibrada, inestable, i molt susceptible de ser modificada o danyada.

Mai abans, en cap moment de la història, el gènere humà havia tengut a la seva disposició tanta riquesa, tantes possibilitats d’actuar, tants de mitjans per fer-ho i tant de poder econòmic. No obstant això avui gran part de la humanitat viu sota una pobresa extrema en què la fam és l’atribut que esperoneja amb més força, i és molta la gent del nostre món que, al segle XXI, encara no sap llegir ni escriure, o aquella que viu dins una atmosfera impregnada de malalties mortals. Tampoc mai l’home ha tengut un sentit tan agut de la seva llibertat, i mentrestant sorgeixen noves formes d’esclavitud social i psicològica. Tot i que el món es vol percebre com un conjunt únic, de cada vegada més s’enfila cap a la fragmentació, potenciada i condicionada per l’existència de forces socials i polítiques contraposades. De fet, l’avui és escenari de serioses tensions polítiques, socials i econòmiques, racials i ideològiques, i ni tan sols falta el perill d’una guerra que amenaça de destruir-ho tot. No cal enganar-nos més, només cal obrir una mica els ulls per començar a saber ser crítics amb nosaltres mateixos i amb les característiques del món que estam construint entre tots.

A LES ONZE EL DIMONI S’ENGRONSA:           

la transgressió dels somnis

1. «L’artista nou protesta: ja no pinta (reproducció simbòlica i il·lusionista), sinó que crea directament en pedra, fusta, ferro, estany, unes roques, uns organismes locomotors que el vent límpid de la sensació momentània pot girar cap a totes bandes.»  Tristan Tzara
   

J. M. Chacón i Nicolau. Campanet, 26 de juny del 2010

La intervenció artística dels artistes campaneters —Pere Alemany, Joan Bestard, Joan Gri, Guillem Martorell, Àngel Pascual, Bartomeu Pons, Toni Ripoll i Anna Vallespir— des quals ara d’avui publicam l’obra innovadora, transgressora, transformadora —característiques que han de ser inherents en qualsevol peça d’art— A LES ONZE EL DIMONI S’ENGRONSA, exposició que va formar part de les fites significatives que, al llarg de la història, de forma irremeiablement curiosa, han nascut al Cantó des Càrritx.

Un carrer emblemàtic del poble, on campaneters hi han iniciat projectes avançats al seu temps —en diferents contexts històrics, podem afirmar— i que han marcat una fita rellevant en l’àmbit cultural: ara just farà setanta-cinc anys de la fundació de la primera Escola Decroly a Mallorca. La varen fundar tres campaneters —Miquel Palou, Guillem Reynés i Miquel Riber— l’any 1935 a Can Pelat, va durar dos cursos però deixà una forta empremta pedagògica dins el camp de l’ensenyament; al Cantó des Càrritx també s’hi han creat projectes de fort ressò artístic, emprenedors i, en aquest cas, hi trobam la primera manifestació artística col·lectiva de caire avantguardista feta a Campanet: entre 1979 i 1982 es va publicar la revista Ravanet Verd que portava de subtítol Fullets de dibuix i poesia científica. Va ser fundada per Pere i Antoni Reynés Pons, Damià Pons Capó, Joan Amengual Horrach i Bartomeu Ripoll Pons. Incloïa poemes i dibuixos reproduïts mitjançant fotocòpies. Tenia un tiratge de cent exemplars i era presentada de formes molt sorprenents: així, el número 3, titulat com «Botiga surrealista», duia els textos en un tub de cartró; el 4, que es deia «Preservatiu», estava precintat per un plàstic; el 5-6, amb el nom d’«Extra de verano», imprès en un paper de còpia de plànols, era desplegable, i l’últim, el número 7, portava els textos en l’interior d’una botella, com si es tractàs del missatge d’un nàufrag. En general incloïen textos mols marcats per les avantguardes amb tornaveus del surrealisme, del futurisme i de la poesia visual. El contingut era marcadament antireligiós i accentuava el tema de la llibertat sexual. El grup de Ravanet Verd també va organitzar i promoure algunes activitats paral·leles a la publicació de la revista.

Casualitats de la vida? L’art? La història? Qui ens havia de dir que al Cantó des Càrritx de la campanetera vila ens retrobaríem una altra vegada amb el gest de l’avantguarda: innovar i reconvertir l’ús dels objectes més humils, més quotidians, més humanament senzills de la gent de poble, ara genialment distorsionats, desproveïts de la seva funció inicial i primerenca per tal de d’empeltar-n’hi una de nova: la reflexió i la provocació, retrobar-nos en l’esquelet de l’art en essència, en pèl.

I quina és l’ànima existencial d’aquesta exposició a ca madò Cusseta? Hi hem pogut tocar amb les mans les influències i l’expressió de l’Art trobat —equivalent a l’expressió francesa objet trouvé, objecte trobat— que descriu l’art creat a partir de l’ús no disfressat, però sovint modificat, d’objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària. Les obres d’aquest tipus s’anomenen ready-made quan l’artista no ha fet pràcticament cap modificació en l’objecte trobat. Marcel Duchamp va ser el pioner de l’art trobat a principis del segle xx.

En aquesta exposició s’hi falcà la importància de la idea com a maquinària plàstica per tal de fabricar art en essència: els artistes descontextualitzen l’objecte trobat i el situen en un nou espai on adquireix un nou significat quan l’introdueix en una galeria o museu. Els artistes relacionaren al títol de l’exposició la idea de l’hora onze, indicació horària que marca gairebé l’acabament i el final del dia, metàfora perfecta per tal de simbolitzar l’apocalipsi d’un món que s’esbuca i es degrada; un món que és empeltat amb la cultura popular, com resulta la figura fantàstica del dimoni que s’engronsa i la utilització d’una casa de poble, conservada amb la seva fisonomia tradicional antiga per tal d’ubicar-hi el conjunt de les instal·lacions i les peces artístiques creades. En aquest cas l’obra es fonamentarà en la intervenció artística integral de la casa. L’objecte mundà —jo m’atreviria a dir que un cop hom fa la visita al Cantó des Càrritx núm. 39, automàticament se li esvaeix aquesta concepció tan purament banal— es converteix en un objecte sagrat. La idea de dignificar objectes corrents d’aquesta manera esdevé originalment un desafiament impactant, un qüestionament al consens ferm, a la convenció per decret de la bellesa per la bellesa, a la distinció acceptada entre què és considerat art per oposició a allò que no ho és. L’art trobat, l’art conceptual, ho és a partir d’objectes que poden ser naturals o manufacturats, exposats tal com són o lleugerament modificats. El fet de ser designats amb un títol i exposats en un àmbit artístic és la primordial modificació.

A principis del segle xx, els dadaistes s’apropiaren ràpidament d’aquesta nova possibilitat conceptual. L’art trobat esdevé per a artistes com Francis Picabia i Man Ray un element indispensable del seu llenguatge artístic. Amb aquesta introducció no voldria caure en alguna errada d’interpretació, ni expressar paraules que donassin peu a qualque malentès o a calibrar en aquests mots una boutade: no he volgut mai titllar els joves artistes de la vila de dadaistes o neodadaistes, però sí deixar palès que hi podem observar certes inclinacions, gestos, formes, estils, la degradació i distorsió dels materials, però sobretot la idea, de referir els estrats i l’esquelet imaginari de l’art conceptual i de les peces que trobam a A LES ONZE EL DIMONI S’ENGRONSA, com a ready-mades elaborats a partir d’estris trobats a la casa, i d’altres, que els artistes hi aporten per tal de completar les seves intervencions.

En aquesta exposició hi llegim un llenguatge propi i amb el segell personal, falcat amb detalls estrafets en una innovada forma d’entendre i projectar l’art com a concepte; ens trobam a l’exposició dels artistes campaneters un prototipus d’obra on l’art conceptual és la pedra angular de les textures i de les temàtiques desenvolupades: l’originalitat, l’autenticitat i dotar-se del patrimoni historico cultural propi més proper —aquesta casa antiga ho és— com l’arrel i origen de la seva intervenció artística, impregnava l’exposició d’una empremta i un valors afegits realment sorprenents, especials i únics. És el primer cop que una obra artística d’aquesta envergadura i que transgredeix els patrons més convencionals de l’art –recordem que el grup d’artistes conra diàriament sobretot la disciplina pictòrica— és representada a Campanet, si bé cal dir que a Mallorca s’hi han desenvolupat intervencions similars anteriorment; i a ciutats epicentres rellevants de l’art de tot el món com París, Nova York, Londres, Barcelona, Berlín, etc. s’hi han presentat vertaders projectes innovadors estructurant instal·lacions de diferents caires.

A Campanet els artistes, des d’un principi, varen voler defugir un envit on únicament la pintura fos la protagonista per a donar rellevància a la intervenció de la instal·lació: l’epicentre del treball seria una casa antiga del poble, al Cantó des Càrritx, núm. 39. Després del procés de discussió i posterior consens entre el grup d’artistes, se sumarien les disciplines de la fotografia, el videoart, la instal·lació i la pintura al gruix de l’obra exposada, emperò seria la casa el cos estructural i de referència de l’endemesa.

A l’inici de les converses que mantenien sobre com estructurar l’espai de l’exposició pensaren en llocs inversemblants, zones alternatives i cases deshabitades. En haver visitat el lloc on finalment es duria a terme la intervenció quedaren molt sorpresos i fascinats per les possibilitats i l’encant que oferia l’antiga casa de madò Cusseta: una gran entrada, edificada amb dos aiguavessos separats amb un arc, un corral, una cuina amb dos accessos, un soterrani amb un túnel, un rebost, i habitacions àmplies per gaudir d’unes dimensions considerables per tal de reconstruir noves introspectives que van des del somni a l’absurditat i la desfiguració de la quotidianitat més propera per tal d’estimular la reflexió i la provocació en l’observador.

Els artistes reberen l’ajut de l’Ajuntament de Campanet, que els llogà l’espai per dos mesos. Durant el primer mes, els artistes escometeren la intervenció a la casa i el repartiment dels espais per tal d’estructurar de manera individual el seu treball. Ho dugueren a terme realitzant un sorteig. S’establiren tres espais on desenvoluparien les projeccions i l’exposició de l’obra pictòrica.

Per tal que tot aquest procés es projectàs i s’escometés sense noses, hagueren de realitzar una mudança, amb el seu corresponent buidatge d’alguns elements que romanien dins la casa, i que entorpien l’elaboració dels materials i les diferents intervencions dels artistes als espais que havien decidit dividir-se lliurant-se a la sort de l’atzar; d’altres foren reutilitzats per a noves creacions que finalment s’hi exposaren com a peces d’art amb un nou valor afegit: la idea preval sobre l’estètica i la matèria, la desmaterialització dels objectes treballats s’esclovella fins a tocar el cor de la idea, entesa com a màquina que produeix art.

La il·luminació formava part essencial de l’exposició com a arrel del llenguatge i del diàleg que s’establia entre l’artista i l’observador; els artistes col·locaren i instal·laren endolls i enllumenat en funció de les necessitats i de la subjectivitat que cada autor a cada lloc hi volia projectar. En aquesta nova concepció de l’art, hi intervenia també la improvisació i el reciclatge dels significats i usos dels materials trobats a la casa: els artistes reconvertiren una pantalla fluorescent oxidada en l’emblema i portada de l’exposició. Un procés que necessità de diverses proves a diferents ubicacions possibles fins que, a la fi, sorgí la idea definitiva: els dos tubs lumínics formarien el número onze. Aquesta seria la marca, l’emblema que lluiria l’entrada de l’obra exposada just a la façana de la casa, prop de les dovelles de l’arc de la porta; i també emprat a les invitacions, als tríptics que s’utilitzaren per tal d’explicar de forma breu però clara el recorregut i el mapa conceptual de la visita. Val a dir que la peculiaritat i el caràcter aconseguit amb aquella vella pantalla amb fluorescents serví per difondre la presentació del treball i —com podem observar— també de la present publicació.

Un dels aspectes fonamentals de l’exposició era el videoart. Cada pintor va realitzar un vídeo de cinc minuts de durada que s’emetia a dos llocs de la casa: al corral, on es veien a una pantalla a través d’un projector; i també a la sala d’estar habilitada amb cadires antigues, on es projectaven a un vell televisor, ple de pols, autèntic, i que donava un aire especial, estrany, al context general del treball. La integració del videoart dins l’exposició generava una sensació de sorpresa, d’incredulitat i d’estranyesa als visitants, que no donaven l’abast a la quantitat d’estímuls fantàstics, sobtats, estrambòtics que rebien arreu on es movien. Cada racó, cada intervenció, provocava tot un ventall de sentiments i d’impulsos als observadors, que mai quedaven indiferents: és l’efecte que ens produeix la transgressió dels somnis, el concepte de l’art com a arma de reflexió i provocació sistemàticament planificada per tal de fer trontollar la consciència dels humans.

A l’exposició tot estava dissenyat al mínim detall: a l’accés de la casa hi podíem trobar una intervenció col·lectiva en llenços dels vuit artistes campaneters i creada en exclusiva per a la intervenció al Cantó des Càrritx; a l’esquerra es trobava la sala de projecció audiovisual on s’havia destinat un televisor antic tot ple de pols i on es veuen els vídeos dels artistes interventors; tot seguit, a la planta baixa, a la mà dreta hi intervenia Pere Alemany i a l’esquerra, Àngel Pascual; la cuina representava el diàleg i la conversa entre aquest redol de la casa i l’artista Anna Vallespir, espai que gaudia d’una porta que donava al corral, lloc on s’havia establert la pantalla on es desenvolupaven les projeccions; a la planta primera, i just en haver pujat les escales, hi trobàvem l’exposició de Guillem Martorell i a la dreta, la de Joan Bestard (autor responsable del suport fotogràfic publicat en aquest llibre); a la sala del costat brostaven les intervencions de Bartomeu Pons i Toni Ripoll; per finalitzar, a la planta del soterrani Joan Gri havia aconseguit fer d’un antic rebost un espai inversemblant: un entrellat plàstic de silencis, imatges, llums, objectes humils i quotidianament diaris degradats fins al moll de l’os del seu significat per tal de trobar i transmetre noves sen­sa­cions, nous missatges, noves concepcions.

La inaugura­ció d’A LES ONZE EL DIMONI S’ENGRONSA es va dur a terme el vint d’agost i va romandre fins al sis de setembre del 2009, sempre oberta als campaneters els horabaixes des de les 20 fins a les 23 h. Hem de valorar molt positivament la gran assistència de públic i la gran acceptació que va tenir l’exposició: innovar sempre crida l’atenció i desperta curiositat i interessants expectatives, i el treball exposat ho va aconseguir perquè constituïa una manera diferent i atractiva d’entendre la creació artística, tenint en compte que l’escenari on es desenvolupava l’exposició era vertaderament suggeridor.

Aquesta exposició, sens dubte, aporta una identitat pròpia i un punt d’inflexió en la manera d’entendre la creació artística. Un concepte de l’art per tal de despullar i remoure la consciència de l’observador amb la llavor de la provocació: una cal·ligrafia artística, que des de la transgressió i els trencaments dels convencionalismes, estrafà l’art plàstic com un ganivet capaç de malferir els tradicionalismes i els codis preestablerts •